Ja fa uns dies, entre setmana vaig agafar la bici de muntanya i vaig fer una puja i baixa exprés a St. Miquel. Com darrerament faig, em vaig possar les lentilles per veure'm i descansar de les antiestètiques ulleres graduades i ja des de bon inici la lentilla de l'ull dret em feia el tonto, em molestava...
No li vaig donar gaire importància i vaig enfilar la Vall de St. Daniel per pujar com sempre a St. Miquel,
Com sempre arribat a la cruïlla del curriol a dalt de tot, prenc les fotos de referència per veure els temps, suposo que un dia d'aquests em dedicaré a fer una comparació d'aquesta referència tan repetida.
Mentre pujo, l'últim tram, a on hi ha més desnivell, em trobo a un nano jove baixant pel mig del camí cridant com un beneit. Suposo que devia ser la seva primera vegada baixant... em veu, deixa de cridar momentàneament i un cop em passa segueix cridant (suposo que de l'emoció.. no sé).
Total que un cop a dalt de tot, un cop passat al cadena i els 3 esglaons que hi ha al principi baixo pel curriol.
En aquest punt sempre hi ha una curva a on tens diferents traçades per fer, la més senzilla et porta a un esglaó insalvable pocs metres després, provocant que hagis de posar peu a terra i passar aquest obstacle natural amb la bici al costat.
Darrerament un cop no encertava la traçada correcte, mirava per a on podria ser la millor baixada i fer-la sense baixar-se de la bici. Doncs bé, ressulta que aixó deu passar a més d'un i avui m'he trobat amb algú que ha marcat com s'ha d'agafar la curva.
Un cop acabo el curriol de baixada, arribo un altre cop al punt a on normalment prenc les dades. Segueixo baixant per la pista ample i noto com l'ull dret em plora molt i tinc la sensació de tenir una llagrima a l'ull... em frego l'ull amb el guant... a partir d'aqui m'adono que ja no veig tant bé el terra amb l'ull dret... és llavors quan m'adono que he perdut la lentilla!!!
En fi... baixo una mica més curós fins arribar a casa i davant del mirall confirmar que efectivament la lentilla ha saltat.
